Excursionisme Montfranc

Que mai falti una muntanya als teus somnis

Històries que he llegit o m’han explicat – Destí i obsessió a la muntanya nua. – Reinhold Messner (1970)

La vessant Diamir del Nanga Parbat (8.125m)

El 1970, Reinhold Messner i el seu germà Günther van aconseguir el cim del Nanga Parbat a través de la cara Rupal. Incapaços de tornar seguint les seves petjades, van començar un desesperat descens per la desconeguda cara Diamir. En algun punt del descens, Günther es va perdre. Després d’una desesperada cerca del seu germà, Reinhold – afamat, gelat i al·lucinat- va ser trobat per uns pastors locals, que el van ajudar a descendir a la vall del Indo.

Vaig centrar la mirada en el darrer pic, concretament en el cim. Més a dalt estava el cel. Sobtadament em vaig trobar en una cúpula de neu – el cim del Nanga Parbat. Va ser el millor dia de tota la meva vida, especialment perquè ho compartia amb Günther.”

Eren les 17:00 hores del 27 de juny de 1970, i Reinhold Messner acabava de completar una nova ruta d’ascens a la muntanya més impressionant del mon, el cim del Nanga Parbat. Va ser un moment de delit suprem. I de perill extrem. Messner mai va pretendre que el seu germà Günther el seguís en el seu perillós intent en solitari fins al cim. Ara comprenia que, sense corda, Günther no podria completar la precària travessia que havien emprès aquell dia d’hora al matí. Els dos homes estaven completament sols, sense equip de bivac , a 8.125 m per sobre del nivell del mar. Aviat es faria fosc i les temperatures baixarien com a mínim fins els 30º sota cero. Havien escalat per una perillosa rampa, un veritable mal son del que tan sols un dels germans sortiria viu.

Reinhold Messner va néixer el 17 de setembre de 1944, a la zona de parla alemanya del sud del Tirol, a la província de Bolzano (Itàlia). Allà, al cor de les Dolomites, ell i els seus set germans van créixer. Amb Günther, va formar una cordada d’escalada increïblement forta i, durant la dècada de 1960, els dos germans van escalar totes les parets de granit de les Dolomites tan a l’estiu com al l’hivern. Reinhold també havia estat als Alps occidentals, on el seu ascens en solitari, a l’any 1969, de la paret de gel nord-est de les Droites, en tan sols vuit hores, havia bocabadat al mon de l’alpinisme mundial. Era una estrella, amb una gran visió i amb una ambició voraç. I, amb el seu fenomenal record alpí, va esperar que arribes una oportunitat per provar-se a si mateix a la serralada més impressionant del mon, l’Himalaia. La seva oportunitat va arribar quan el Dr, Karl Herrligkoffer el va convidar a reunir-se amb ell a l’expedició de 1970 per completar la paret sud del Nanga Parbat. Però, va ser en el darrer moment, quan un altre membre de l’expedició va desistir, quan Günther va decidir unir-se al grup.

El Nanga Parbat és una muntanya extrema. La seva gegantesca mola s’erigeix 7.285 m en tan sols alguns quilòmetres en l’ardent gola desèrtica del riu Indo. És l’elevació més impressionant de la Terra. Aquesta vasta mola a més de per les seves immenses parets de gel i de les mortíferes rampes de les seves tres cares principals, també és famosa pels seus múltiples i ferotges allaus. A més, està situada a l’extrem occidental de la cadena principal de l’Himàlaia i també és coneguda per les seves tempestes. Però la seva notorietat inclou alguna cosa més que els extrems merament físics, ja que és deutora, sobretot, de la seva història, que està plena de triomfs i tragèdies en una escala èpica. Cal destacar que la lluita èpica ha estat sobretot alemanya. A la dècada de 1930, mentre els britànics assetjaven l’Everest, tant els alemanys com els austríacs es centraven en el Nanga Parbat, per al seu ascens van organitzar cinc expedicions en total.

Durant les expedicions de 1934, diversos alpinistes van quedar atrapats a la part alta de la muntanya per una ferotge tempesta i van morir per congelació, mentre que els seus companys no van poder rescatar-los degut a la profunda neu. El 1937, setze alpinistes van morir instantàniament quan les seves tendes van quedar sepultades per un immens allau i, el 1939, onze alemanys i quinze xerpes nepalesos van morir als pendents del Nanga Parbat.

No va ser fins l’any 1953 que es va completar l’ascensió fins al seu cim. Només un alpinista, Herman Buhl, va aconseguir el cim en solitari des del campament, a les 19:00 hores. Quan fosquejava, es va veure obligat a passar la nit a la intempèrie, amb només dues capes d’abric (ja que s’havia deixat la seva motxilla amb la roba de recanvi més avall), en una precària lleixa. No feia cap vent aquella nit, i va sobreviure a aquella tortura per arribar, finalment al campament al dia següent, després de catorze hores. Va constituir una de les gestes de supervivència més extraordinàries dels anals de l’alpinisme.

Aquest llegat èpic va constituir el marc en què l’ascensió de 1970 de Messner es va desenvolupar. El Nanga Parbat era molt més que una muntanya. I per reforçar aquest sentit històric, l’expedició de 1970 va ser dirigida pel Dr Karl Herligkoffer, nebot de Willy Merkle, que havia mort en la tempesta de 1934. Herligkoffer havia organitzat altres tres projectes al Nanga Parbat amb anterioritat, inclòs el primer ascens de 1953. Hi havia criticat durament a Buhl per partir sol fins al cim i, tot i ser metge, finalment va refusar tractar la congelació de Buhl. Les seves expedicions van ser famoses per la seva controvèrsia, i la de 1970 no va ser una excepció.

Es tractava d’un equip ampli, de manera que van instal · lar cordes fixes en la gegantina paret sud o cara Rupal, de 4.000 m. A part de la cara sud de l’Annapurna, l’any anterior pels britànics, no s’havia intentat res més a l’Himàlaia. Els germans Messner van compartir tot aquell treball i cal destacar que es van comportar bé. Reinhold, en particular, va descobrir que es trobava bé en alçada. Tenia una fantàstica capacitat per treballar en aquell aire fi, i, d’altra banda, escàs d’oxigen. Juntament amb la seva adaptabilitat psicològica i la seva fenomenal tècnica, també destacava la seva voluntat fèrria. Aquestes qualitats li van fer el candidat perfecte per enfrontar a l’ascens al cim.

Després de diverses setmanes de treball dur, les provisions anaven disminuint i el temps amenaçador i el seu calendari anaven avançant. Messner va convèncer aHerrligkoffer, que si la previsió meteorològica no era satisfactòria el 26 de juny, al campament base posarien un senyal vermell. Aquella seria un senyal perquè Messner, instal · lat al campament elevat, intentés un ascens en solitari al cim i tornés, confiant en la seva velocitat per fugir de la tempesta. Si la previsió era satisfactòria, un senyal blau indicaria que un equip més ampli podria sortir a intentararribar al cim.

Per alguna raó, malgrat que la previsió era de bon temps, Herrligkoffer va mostrar la senyal vermella, de manera que Messner va sortir en solitari l’alba del 27 de juny, en el seu intent de completar l’ascensió de 900 m per terreny desconegut fins arribar al cim i baixar aquest mateix dia. No va portar aliments, ni tenda, ni corda, res, excepte una diminuta càmera MINOX i, per a una emergència, una prim matalàs.
Primer, va seguir una goulotte que es deia Merkle Gully. Quan va resultar massa difícil, va flanquejar cap a la dreta. “Una vegada i una altra em detenia per clavar el meu piolet a la neu, sovint mirava cap avall per assegurar-me de memoritzar la ruta de descens. De sobte, em vaig aturar. Què era allò que m’estava seguint? Allà, una mica més avall, hi havia un alpinista. Qui podria ser? Era Günther! . Al principi, emvaig enfadar, però aviat l’enuig es va transformar en agraïment, ja que podria compartir aquell dia, de bon temps, amb el meu germà”.

Van continuar, detenint-se sovint, i torturats per la calor salvatge dels raigs del sol, que cremaven en aquella atmosfera tan feble. “Mentre ens aproximàvem al cim, potser cap al migdia, vam haver adonar-nos que era massa tard.” Van continuar, i van travessar en diagonal per creuar fins a dalt de la paret més elevada de l’Himàlaia, sentint com els inundava una onada d’eufòria.

Reinhold i Günther Messner

Res més lluny de la realitat. No estaven bé, sense corda, i incapaços de baixar per la goulotte, van haver d’adoptar mesures desesperades. “Si no podíem mantenir-nos en la ruta de la cara Rupal, només hi havia un descens possible: l’altra cara. Era molt perillós. Però era l’única oportunitat, ja que no disposàvem d’aliments, fogonet o equip de bivac, tret del matalàs, havíem de baixar “.

De manera que es van veure obligats a realitzar la primera travessa sense cap tipus d’ajuda o suport a l’Himàlaia, per dirigir-se cap la desconeguda paret Diamir. Reinhold sabia que el pioner britànic anomenat Alfred Mummery havia aconseguit sortir des de bastant alçada, al centre de la paret, quan havia intentat l’aresta rocosa d’aquella paret l’any 1895. Podrien fer el mateix? Però abans havia de guiar a Günther fins a l’inici de l’aresta Mummery.

Des de dalt no es pot veure res, només una gran pendent convexa que es precipita, així que va ser molt dur trobar la ruta entre les parets de gel“. Peró, miraculosament, van aconseguir arribar fins a la part superior de l’aresta rocosa, i, quan va caure la nit, els germans estaven a mig camí en el descens.
Es van detenir per un segon bivac, una altra nit sense aliments, aigua ni refugi, i a l’alba van continuar el seu descens. Dia i mig després de deixar el cim, havien baixat la gegantina cara Diamir.
Mentre baixaven per la glacera, Günther va desaparèixer. Es tracta d’un error fàcil d’entendre. Reinhold, congelat, al·lucinant i deshidratat després de tres dies sense aigua, pressionava per baixar, desesperat per trobar un pou o un forat amb aigua de fusió, esperant que Günther el seguís. El germà més jove, encara més confús, va prendre una ruta diferent i mai va sortir a la part inferior de la glacera. Reinhold va tornar a ascendir la glacera. Eren totalemte visibles les restes d’un allau recent, però va continuar buscant, abandonant-se al deliri dos dies més abans de perdre l’esperança i decidir utilitzar les restes d’energia que li quedaven per accedir als prats de la vall Diamir.

Quan vaig veure els pastors, no sabia si eren reals o altra al · lucinació. No hi haviamenjat durant diversos dies, els dits dels peus estaven negres per la congelació, i el meu germà s’havia perdut en l’allau. Tot just estava segur sobre la meva si jo mateix estava encara viu. ”

Els pastors el van ajudar a baixar fins al poble més proper. A l’altra banda de la muntanya Herrligkoffer ja havia donat per morts als germans Messner i es va sorprendre moltíssim en trobar-se amb ell, alguns dies més tard, al poble de Gilgit.
De tornada a Munic, Messner va patir l’amputació d’alguns dits dels peus, però ni leslesions ni la pèrdua del seu germà van reduir la seva ambició. Durant els setze anyssegüents, va escalar els catorze cims dels vuit mil, alguns dues vegades, inclòsl’Everest, tots sense l’ajuda d’oxigen. I va tornar diverses vegades al Nanga Parbat,la muntanya del seu destí, per inspeccionar la glacera Diamir en la recerca del seu germà perdut.

El Nanga Parbat es va convertir en una obsessió, i, el 1978, algunes setmanes després d’haver completat el seu primer ascens sense oxigen a l’Everest, va realitzar la primera ascensió en solitari dels 8.500 m fins al cim; per a això, va emprar tres dies a pujar i baixar per la cara Diamir del Nanga Parbat, la mateixa vessant per la qué va realitzar el seu desesperat descens el 1970. Però fins i tot després va tornar a la muntanya.
Potser en un acte d’expiació, però també en agraïment per haver salvat la seva vida el 1970, va donar una suma de diners per construir una escola per als grangers del Diamir. Però la pau només va tornar a l’any 2005, quan les restes del seu germà Günther van aparèixer en el gel de la glacera.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 19 gener 2012 by in Histories, Muntanya and tagged , , , , .
%d bloggers like this: