Excursionisme Montfranc

Que mai falti una muntanya als teus somnis

Històries que he llegit o m’han explicat – Una muntanya a l’oceà

Piràmide de Ball

Mai abans havia sentit parlar d’aquesta muntanya, roca o com vulgueu dir-li. Potser per això, aquest relat,  m’ha cridat més l’atenció i m’agradaria compartir-lo amb vosaltres.

Greg Mortimer, per a qui no el conegui, va ser un dels dos primers australians a escalar l’Everest. Ho va fer sense oxigen i per una nova ruta. Tantmateix, ha escalat la gegantina aresta nord del K2. Compta amb nombroses primeres ascensions a l’Antàrtida. És un alpinista reconegut a nivell internacional. Però tot va començar a les formacions rocoses d’Austràlia i la seva primera expedició real es va centrar en una muntanya australiana – una muntanya única que s’alça des del mar.

La piràmide de Ball és la punta del que una vegada va constituir una enorme caldera volcànica. S’alça a 562 m sobre el mar de Tasmània, a 643 km al nord-est de Sydney, i, probablement, sigui el pilar rocós al mar més gran del món. L’única aproximació possible és amb un vaixell des de l’illa de Lord Howe, alguns quilòmetres al nord, creuant el mar per assolir les abrasives roques recobertes de percebes i eriçons.

Es creu que el 1965 sis grups es van aproximar i van intentar escalar el penyal fins al cim de la piràmide per la seva aresta sud-est. Durant el mes de gener, un setè grup es va aproximar bastant, i va aconseguir la avantcim conegut com l’agulla de Winklestein. Un mes més tard, un altre grup es va instal · lar al peu de l’aresta sud-est i, finalment, va aconseguir amb èxit escalar més enllà de l’agulla de Winklestein per remuntar el pinacle final de la priramide de Ball. Alguns dels components d’aquell grup van tornar quatre anys més tard per repetir l’ascens, i el van filmar per a la televisió. Amb posterioritat a la dècada dels 70, un gran grup va intentar escalar una ruta totalment nova a l’aresta nord.

Tots aquests equips es van haver d’enfrontar a la piràmide, i instal · lar cordes fixes per assegurar el seu progrés en la muntanya.

Quan Keith Bell va participar en el primer ascens de l’aresta nord, els set homes que conformaven el grup van instal · lar cordes fixes en els dos terços de la ruta. Després de l’ascens, van retirar les cordes, però aquella laboriosa seguretat no els va negar l’aventura. “Per què no intentar l’escalada de la piràmide en estil alpí?”, va pensar Bell. Únicament dues persones, d’una sola vegada. I perquè no travessar la muntanya, ascendint per l’aresta sud-est i baixant per l’aresta nord? I, per aquesta aventura, el 1973, Greg Mortimer es va unir quan tenia 23 anys.

Es van preparar bé i van aconseguir que Clive Wilson, skipper del Lulawai, els guiés primer al costat nord de la piràmide durant el matí del 26 de febrer, per tal de deixar un bidó flotant amb 15 litres d’aigua potable, un altre bidó amb els sacs de dormir i un tercer bidó amb la ràdio, bateries de recanvi, un exemplar de The Hobbit i altres coses.

Els bidons van quedar flotant i van ser recuperats al peu de l’aresta nord. Després van navegar fins al costat sud, on van prendre l’equip necessari per a l’escalada i van separar racions de menjar per deixar-les al peu de la paret per si es veien obligats a retrocedir. Més tard, es van acomiadar del Lulawai.

Keith Bell escriuria més tard: “Ens va embargar una sensació d’autèntica solitud quan el vaixell es va girar per tornar a la illa Lord Howe. Allà estàvem, sols tots dos en una enorme roca amb 50.000 aus marines. La situació, en cas de patir algun contratemps, era realment perillosa. ” Era esglaiador, però van progressar ràpidament aquella tarda, i van escalar més de 300 metres per l’aresta sud-est, detenint-se, finalment, a bivaquejar en una petita cova.

Van passar una confortable nit i van continuar el 27 de febrer cap a l’agulla Winklestein, i després cap a l’altre pilar, que conduïa fins l’aresta Cheval, tan estreta que es podia posar una cama a cada banda, amb un precipici de gairebé 400 m. En un punt, el full de la roca està travessat per un forat que sir Francis Chichester havia descobert quan va passar navegant en un dels seus viatges. “És realment estreta”, va dir Mortimer, ” i no tota la roca és bona … hi ha basalt, magma … una barreja de roca volcànica”. Quan, trontollant amb els seus 16 kg de motxilla, es van dirigir al fil de l’aresta, van ser colpejats bruscament pel violent vent que es va destapar. Malgrat tot van aconseguir creuar i escalar el pilar final fins al cim, al qual van accedir a les 15:30.

Bell va albirar: “núvols alts que apareixien al cel. No obstant això vam pensar que simplement anunciaven pluja, i que no ens molestaria massa en el descens” Però quan es van enfrontar al primer tros de la piràmide, es van trobar amb un terreny força complex. Aquella tarda havien baixat rapelant 75 m per l’aresta nord fins arribar a una cova, on van passar una segona nit a la muntanya. En el contacte radiofònic d’aquella tarda-nit, Clive Wilson els va alertar que un cicló – el Kirsty – s’estava acostant.

“Dimecres, 28 de febrer. Vam decidir continuar el descens, tot i la proximitat del cicló. El que realment ens preocupava era la secció que jo recordava de 1970, i que fins i tot amb bon temps havia estat dura … una línia de torres de roca massa podrida per creuar-les, on havíem hagut de baixar 45 m per la cara est “.

Ara, Bell i Mortimer, després de dos llargs rapels, havien de escalar de nou 45 m, just quan la pluja i un vent furiós es va deslligar, procedent de l’oceà. Van lluitar travessant les torres amb una pluja torrencial, i van arribar a un punt on hi havia una plataforma de 30 cm d’ample, amb una caiguda impressionant cap al mar per l’altre costat.

Van completar tres llargs rapels més descendint per la cara oest fins arribar a unconjunt rocós, on Bell va intentar sense èxit contactar per ràdio amb Wilson … Així que van continuar descendint per bivaquejar en una lleixa que Bell recordava des de 1970, però no hi havia refugi, de manera que van continuar descendint durant dues hores més. Després de cada ràpel, havien de recuperar les cordes, i els extrems sempre es trobaven sacsejats pel vent; finalment, van poder arribar a la cova a una alçada de 60 m per sobre del nivell del mar.

Van intentar assolir les provisions que havien ocultat tres dies abans, però no va serpossible apropar-se al mar a causa de la violència del vent. De manera que només van poder seure a la cova i posar una corda a l’entrada que els evités una possible caiguda al mar.

Aquella nit es va desencadenar la fúria, que Greg encara recorda vivament: “Una feresa, la ira desfermada de les forces naturals, la voracitat del vent, l’aigua i dels ocells, com una columna, que penjava en l’aire just davant nostre . Era esglaiador “. Però, finalment, els escaladors estaven fora de perill, a diferència dels ocells. Bell va escriure més tard: “Intentaven remuntar la piràmide, i immediatament eren llançats al mar, mentre les seves ales es batien inútilment en aquells remolins. Més tard els seus cossos apareixien flotant a l’aigua, i destacaven davant la negror de les seves plomes en l’escuma blanca del mar embravit “.

L’1 de març, la pluja va cessar i els dos escaladors van intentar baixar per recuperar els aliments, l’aigua i alguns sacs de dormir secs, però el vent encara era bastant intens. Aquella nit van aconseguir contactar amb Wilson, qui els va dir que, de moment, amb aquell mar tan complicat, no seria possible recollir-los.

“Divendres, 2 de març. Passem el dia esperant, llegint i dormint. Començàvem apreguntar-nos si no hauríem haver portat també el Senyor dels anells, a més de The Hobbit. Una de les coses que ens preocupava era que ens acostuméssim a ser-hi , i que oblidéssim el perillós que era aquell lloc. Ens recordàvem que només ens trobàvem a 60 m del mar. ”

El mar encara era un complet caos. Aquella tarda, el Lulawai va aparèixer lluny de la riba, incapaç d’apropar-se a causa de les gegantines i enfurismades ones. El dissabte va tornar el vaixell. El mar encara presentava onades de 4,5 m d’alçada, el que feia que resultés totalment impossible ancorar.

Però com Greg recorda, ells estaven ja desesperats: “Estàvem famolencs i assedegats. Havíem estat racionant l’aigua. Volíem sortir d’aquell lloc. De manera que estàvem disposats a llançar-nos al mar, preparats per a capbussar-nos, i deixar tot el nostre material allà mateix sense importar-nos res més “.

El mar de Tasmània just després d’un cicló és un lloc salvatge. Mortimer també estava preocupat pels taurons: “Des del cim de la piràmide haviem vist les afilades aletes tallar l’aigua en moure’s. Eren desconcertants. Vam estar durant una eternitat a la lleixa, buscant el coratge necessari per llançar-nos al aigua. Afortunadament, tots dos érem bons nedadors “. Es van enfrontar al oceà, les cames i els braços lluitant en l’onatge i intentant evitar les punyents roques, per dirigir-se cap el vaixell que els esperava, des d’on van ser capturats com si fossin tonyines, freds, assedegats i exhausts, però immensament alleujats per haver escapat de la piràmide de Ball.

Greg Mortimer i Keith Bell (1973)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 5 gener 2012 by in Histories, Muntanya and tagged , , , .
%d bloggers like this: